Si s’hagués de resumir amb una paraula la situació viscuda a Catalunya les dos últimes setmanes, la paraula seria caos. Em quedo amb dos de les definicions del DIEC per a explicar-la: “Confusió i desordre complet” i “Estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món”. D’aquesta segona definició en trec la següent reflexió: si el caos va precedir l’organització del món, qui ens diu que no en precedirà la fi? Digueu-me catastrofista, però fa molt temps que tinc la percepció que la humanitat o el món tal com el coneixem se’n va en orris i que visc en una pel·lícula distòpica, una mena de Col·lapse per fascicles. Primer va ser la pandèmia, després l’apagada històrica de l’any passat i ara les vies del país es desmunten com un Scalextric, deixant sense servei de tren centenars de milers de persones. Apocalíptic.
Més enllà de la lectura política o de les crítiques a la desinversió, aquest caos ferroviari m’ha fet tornar a pensar que en qualsevol moment tot pot petar i que aquesta rutina d’avui m’aixeco, vaig a treballar i cobro a fi de mes és una entelèquia que de cop i volta es pot esvair. És una sensació estranya que tot va a pitjor del que anava.
La insolència de Renfe o Adif ha sigut sempre prèmium a les Terres de l’Ebre: la posada en marxa de l’estació de la Renfe sense avís previ, el desmantellament del traçat interior de l’antiga via perquè no el poguéssim aprofitar com a connexió territorial o la negativa a deixar parar alguns Euromeds han donat molt combustible mediàtic. Però crec que fa 20 anys no m’hagués pogut imaginar mai que el servei ferroviari de tot un país podria estar aturat dies. Principi de la fi o punt d’inflexió?
